a)   Els efectes de l' explotació de mines i pedreres

       (Tornar a l' índex de l'apartat)

     A mitjans dels anys 60, s'extreia ferro a una velocitat dotze vegades superior a la que la pluja i els rius erosionaven l'escorça terrestre; s'extreia manganès quatre vegades més ràpid; plom, quinze vegades més ràpid i trenta vegades més el fòsfor.  I aquest ritme no ha parat d' augmentar durant les dues últimes dècades.
     En el cas de la Amazònia, hem d' analitzar un dels problemes més grans de la mineria aurífera. A les mines d' or de Brasil s' ha de remarcar l'ús indiscriminat de mercuri per separar l'or de la mena; els sediments dregats del llit del riu es filtren amb un sedàs que conté mercuri per tal de separar i concentrar l'or, que després s'escalfa i s'emmagatzema, de manera que l' or es purifica i s'evapora el mercuri. A conseqüència d' això, s' ha estimat que a l' amazones s' aboquen o es cremen més de 1.100 tones de mercuri a l' any que perjudiquen tot el sistema fluvial i la gent que viu aigües avall. La vida dels indígenes s' ha vist molt alterada per les activitats d' extracció d'or, com és el cas del dels ianomami ,que van entrar en contacte amb la civilització occidental el 1950. A més a més la construcció de carreteres i l' obertura de mines d' or, urani i cassiterita provocà desforestació, contaminació, epidèmies, fam i problemes d' alcoholisme.
  Des del 1986, més de 45.000 "garimperios" (miners) es traslladaren en territori ianomami i s' hagué d' esperar fins al novembre del 1991 per crear amb la llei un territori indígena permanent per als ianomami del Brasil. Per sort, les mines d' or han estat clausurades. Els "garimperios" s'han desplaçat a través de l' extrem nord de l' Amazones  cap a les terres del macuixi i, des d' allà cap a la Guyana i podem dir que s' està començant a tenir consciència d' aquest problema existent a Brasil.
 
 
 

 b)   L' erosió dels sòls - la pèrdua del sòl
 
           (Tornar a l' índex de l'apartat)

     L' erosió del sòl és una degradació progressiva que no s'atura ni en la estació seca ni en l'estació humida. Durant els llargs períodes secs, el sòl es quarteja i es desintegra en partícules que són arrossegades per vents i tempestes. I encara que finalment arribi la pluja no tot són beneficis. Si bé l'aigua caiguda fa creixer la vegetació, també origina una explosió demogràfica entre els animals herbívors: ramat, conills i rates sobretot. Animals pasturant, acompanyats d'agrupacions d'insectes, s'agrupen entorn dels bassals creats recentment i destrueixen tota la vegetació del voltant. A més a més cal tenir en compte la força de les pluges torrencials que és tan o més erosiva que el vent. De manera que on la vegetació no ha desenvolupat un potent sistema radicular per absorvir i retenir l'aigua (arrels de les plantes fanerógames) la vegetaxió no és capaç de retenir l'aigua dels rius que es formen en aquestes plujes torrencials que deixen darrera de sí un paisatge ple de regueres i escorrancs.
 

  c)   La desertització

           (Tornar a l' índex de l'apartat)

     Any darrera any les zones àrides de la Terra avancen. Les fluctuacions del clima, graduals o sobtades, junt amb altres cambis biològics estan restant humitat a algunes regions del món. El procés, anomenat desertització, a vegades s'accelera per la intervenció de l' home en el fràgil ecosistema existent en els límits dels deserts actuals.
     La desertització està causada per la desforestació i per l'acció de cremar els arbres, la ramaderia excessiva, l'erosió a causa de l'aigua i el vent resultat d'un mala política agrària, salinització i l'estancament dels camps de regadiu i la compactació del sòl (degut a la ramaderia, als tractors, a la dessecació i a l'impacte de les gotes de pluja sobre les superfícies denudades del sòl). El seu estadi terminal es reconeix fàcilment: un terreny erm, pràcticament desprovist de vegetació.  Es tracta d'un ecosistema funcional que ha estat degradat fins al punt de que quasi no pot proporcionar cap servei a la humanitat.
     Tot i això, en les seves etapes primeres, la desertització pot passar inadvertida per la immensa majoria de la gent. Per exemple, l'excessiu pastoreig ha destruit bona part de les pastures a l'oest dels Estats Units. Però, en canvi, el ciutadà del, per exemple, Alburquerque, a Nou Mèxic ; no sap que viu en una zona desertitzada per les accions del home, o que la regió superior de la vall del Río Grande fou antigament una pastura. De manera que el símptoma més visible de desertització és l'erosió del sòl explicada en el punt precedent.
     Quan amenaça la desertització, els homes tendeixen a reaccionar de la forma menys apropiada; planten en excés i alimenten a massa ramat, amb la qual cosa contribueixen al cercle destructiu. D'aquesta manera, l'home, que sobreviu precariament en un entorn hostil, es converteix en un  propulsor i víctima de l'avança del desert.
     Es un problema mundial. Immensos territoris distribuits en més de cent països - 27 només a Àfrica - es veuen afectats per la desertització. Cada any desapareixen de la superfície del globus set millons d'hectàrees de sòl productiva. Es calcula que el cost anual en productivitat és d' uns 26.000 millons de dòlars.
     Des de fa com a mínim un segle, els científics saben que el Sahara s' està extenent lentament cap al Sud. El desert no avança, com ens imaginem, seguint un ample front de dunes que s'extindria com un glaciar de sorra. S' extén més aviat com la verola: apareixen aquí i allà unes taques pelades, de vegetació seca, i el vent arranca la fina capa superficial del sòl. Les taques es fan majors i més numeroses i acaven per unir- se. Així s' anava extenent el Sahara al ritme d' uns 6 km al any, velocitat notable però no calamitosa. Aleshores el procés s' accelerà a un ritme apocalíptic.
     Segons un informe de les Nacions Unides, es calcula que, a escala mundial, vora de 5.200 millons de quilòmetres quadrats (quasi quatre vegades l'àrea dels cinquanta Estats Units) de terres àrides i semiàrides han perdut aproximadament una quarta part del seu potencial productiu a causa d'una desertització classificada de "moderada". Quasi 15 millons de quilòmetres quadrats, gravement desertitzats han perdut més de la meitat de la seva productivitat. Més de 32.000 quilòmetres quadrats han vist reduida a zero la seva productivitat econòmica anual. Les zones més afectades són els màrges del Sahara com he mencionat abans, l'est i el sur d' Àfrica, gran part del sur i centre d' Àsia, Austràlia, la regió de l'oest dels Estats Units i la part meridional de Sudamèrica. La desertització amenaça també les zones tropicals relativament humides, en les quals la desforestació pot alterar el clima local i transformar en terres ermes zones d' antiga riquesa.
 

 d)   Solucions a la desertització i investigacions sobre fets que
possibiliten la vida al desert

           (Tornar a l' índex de l'apartat)

     La clau de la desertització es troba en la relació entre la humitat i el sòl. Se sap des de fa temps que hi ha una capa fina i delicada de plantes minúscules, algues, fongs, líquens i molses, en el sòl del desert. Aquesta capa rep el nom d' escorça criptogàmicai s'ha  descobert recentment que aquestes comunitats de plantes són beneficioses pel sòl en vàries formes. Els curts filaments radicals de molses i líquens retenen el sòl. Els filaments d'algues i fongs que creixen sota la superfície,
l'estabilitzen. Algunes algues enriqueixen el sòl absorvint nitrogen de la atmosfera i de l'aire existent en el sòl. Aquesta fixació del nitrogen favoreix el creixement d'altres plantes.
     Juntes, les plantes criptógamas formen un paisatge microscòpic de muntanyes i valls. Aquest terreny desigual limita el moviment de l'aigua, donant-li temps per penetrar en el sòl en comptes de circular sobre ell. Les petites plantetes atrapen també partícules de fang, que serien arrastrades pel vent, i que al seu temps serveixen per retenir la humitat. Aquesta producció fonamental que realitza la vegetació és terriblement fràgil. Les peülles dels ramats la destrueixen, com va passar en Sahel (regió sud del Sahara). Sense aquesta coberta el sòl disminueix la seva capacitat de retenir aigua.
     És opinió generalitzada entre els climatòlegs que la pèrdua de coberta vegetal dona el que un d'ells denominà l'empenta a la desertització. Al perdre la seva vegetació, el Terra reflexa més calor a l' atmosfera, amb la qual cosa refreda cap abaix l' aire fred i impedint així la puja.
     Amb el temps l' humitat retorna a l' aire i acaven fins les pitjors sequeres: A vegades amb això acaba el cercle viciós de la desertització. El remei pot deure's a una alteració climàtica, o a un canvi en la utilització per part de l'home de les terres marginals. La gran sequera de la dècada dels anys 1830 convertí les Grans Planes dels Estats Units en un terreny sec i amenaçà tota la regió de desertització. El govern, a través del seu Soil Conservation Service, invertí milions de dòlars en canviar les antigues pràctiques agrícoles, que resultaren perjudicials, i introduí l' arada de contorn i al plantació d'arbres per tallar el vent. Quan tornà la sequera de forma més benigna en les dècades dels any 1950 i 1960, el sòl de les Grans Planes resultà menys vulnerable. Tot i això, alguns experts adverteixen sobre la possibilitat de que una sequera persistent les converteixi en un terreny sec.
     Però els èxits com aquest són poc freqüents, i només es donen en les nacions més riques que disposen de recursos per ajudar a una població afectada en les males cullites, i que disposen de temps per trobar solucions a llarg termini. En països menys afavorits, la lluita contra la desertització és una emergència que requereix la inversió dels escassos recursos del govern i la movilització de legions d' éssers humans.
 

 e)   La construcció de preses hidràuliques

           (Tornar a l' índex de l'apartat)

     La energia hidroelèctrica es produeix avui fonamentalment en grans embassaments. El seu ús no produeix ni emissions ni residus, i és amb diferència la més econòmica entre les energies convencionals. Tot i això, la construcció de grans preses té un gran impacte ambiental, al inundar grans extensions de terreny, separant comunitats animals, transformant per complet el paisatge. Això fa totalment indesitjable la construcció de noves grans preses, encara que sí tenim que aprofitar al màxim la capacitat de les ja existents.
     De molt menor impacte és la "mini-hidràulica" és a dir les instal·lacions que no superen els 5 megavats de potència, encara aquesta separació és sempre arbitària. I són aquestes instal·lacions les que s'haurien d'instal·lar en comptes de construir grans preses que perjudiquen molt al medi natural.
    L'impacte ambiental de la mini-hidràulica només és important en les centrals d'aigua fluent, i de la seva intensitat depèn de com i quan es realitzi l' aprofitament. Els majors impactes d'aquest tipus de centrals en el rius són deguts a les fluctuacions brusques del nivell de l'aigua, els obstàcles per a les migracions dels peixos, la retenció dels sediments més fins i un caudal ecològic insuficient (per a conservar les poblacions fluvials es necessita un caudal mínim, específic per a cada riu. Aquests impactes poden arribar a ser localment molt greus, aleshores és preferible evitar la construcció de la mini-central, com ja han denunciat diversos grups ecologistes davant de projectes els d'Ordiñanes, Soto de Valdeón i Sta. María de Valdeón en el riu Cares, Entrino en el riu Pacín, Ponte Sielas en el riu Mandeo o el del cap del riu Pitarque. Aquests i altres exemples no poden servir, però, per justificar un rebuig a la mini-hidràulica com a font d' energia; olvidant els  seus clars avantatges.