La Organització Mundial de la Salut ja el 1961
dóna la següent definició de la pol·lució
de les aigües dolces: "S' ha de considerar que una aigua està
contaminada quan la seva composició o el seu estat estan alterats
de tal manera que ja no reuneixen les condicions de una o l' altra o al
conjunt d' utilitzacions a les que s' hauria destinat en el seu estat natural."
Aquesta definició inclou tant les modificacions
de les propietats físiques, químiques o biològiques
de l'aigua, que poden fer perdre a aquesta la seva potabilitat per el consum
diari o a la seva utilització. Encara que la contaminació
de les aigües pot ésser accidental, la major part de les vegades
deriva d' abocaments no controlats d' origen divers.
Els principals són deguts a:
a) Aigües residuals urbanes. Contenen el residus col.lectius de la vida diària. El seu volum està en constant augment, arribant en algunes ciutats xifres de 600 litres per persona, que suposen 50kg de matèries sòlides seques per habitant i per any.
b) Aigües d' origen industrial. Constitueixen la principal font de contaminació de les aigües. La majoria de les indústries utilitzen l'aigua en quantitats variables en diferents processos de fabricació. Els principals sectors contaminants són el petroli, el carbó, les indústries químiques i les derivades de la cel·lulosa.
c) Contaminació d' origen agrícola. Prové principalment de certs productes utilitzats en agricultura i de residus d' origen animal. Una llista de productes contaminants de les aigües dolces d'un país comprendria centenars de substàncies. El seu origen múltiple es suma a les combinacions químiques que es produeixen.
a) La contaminació d' aigües dels rius.
(tornar a l'índex de l'apartat)
En la conca del Rin hi viuen 50 milions de
persones, per les seves aigües circula una flota de vora els 14.000
vaixells i cada any les indústries de quatre països aboquen
a les seves aigües milions de tones de diversos contaminants, des
de metalls pesants fins a hidrocarburs i sals dissoltes. A aquests contaminants
s'han d'afegir els que arrosseguen les aigües procedents dels camps
de cultiu i de les ciutats.
En 1986 passà un accident en la empresa
química de Sandoz que ocasionà l'abocament d' importants
productes químics altament tòxics, que arrasaren amb tot
tipus de vida en el seu avenç fins al mar. La reunificació
alemanya i la obertura política dels països de l' Europa Oriental
han revelat la gravíssima situació en que es troben els seus
rius i llacs.
En la ex-RDA, quasi la meitat del seus rius i
llacs estan tan contaminats que no es pot treure ni una sola gota d' aigua
potable, fins i tot després d' haver-la tractat. La neteja del Elba
s'ha valorat en 8.500 milions de marcs i per netejar les zones industrials
del Leipzig, Halle i Bitterfeld seran necessaris uns 20.000 milions més
de marcs. El Vístula, el principal riu de Polònia està
tan contaminat que les seves aigües no es consideren aptes, ni tan
sols per a usos industrials. En similar situació es troben molts
rius de les Repúbliques de la antiga Unió Soviètioca.
En ciutats com Sant Petersburg, que disposa d' una quantitat quasi il·limitada
d'aigua, s' avisa als visitants que no beguin de l' aixeta i es recomana
bullir l' aigua abans del seu consum.
A l' Índia, els rius més importants
s' han convertit en clavegueres obertes que arrosseguen tota mena de residus
cap al mar. Es creu que el 70% de les seves aigües superficials estan
contaminades i el nombre de ciutats que disposen de plantes depuradores
d' aigües residuals amb prou feines sobrepassa les 200. Les indústries
situades als marges del Ganges, el riu sagrat de l' Índia, aboquen
directament els seus residus al seu llit i menys del 10% tracten les seves
aigües abans d' abocar-les.
El poder de biodegradació de les aigües
és gran però si la concentració de substàncies
orgàniques i químiques supera certs límits, les aigües
no poden regenerar-se sota els efectes de l' acció de les bactèries,
la vida desapareix i els rius i llacs es converteixen en clavegueres obertes.
Els productes de tipus industrial abocats en el mar causen verdaders problemes
en les comunitats aquàtiques. Els seus efectes s' aprecien particularment
en els peixos. S' ha pogut comprovar que moltes substàncies àcides,
sulfurs, amoníac, etc.; paralitzen les reaccions bioquímiques
i provoquen la mort del animal. L' augment de temperatures de l' aigua,
que suposa al mateix temps un augment en el consum d'oxigen, pot amenaçar
seriosament la vida aquàtica; la creixent utilització d'aigua
per indústries (siderúrgiques, papereres, etc.), augmenta
cada dia més aquest perill.
El problema de la contaminació de les aigües
no afecta només a l' home i a animals aquàtics, sinó
que constitueix una precupació cada dia major per a les pròpies
indústries, que es veuen obligades a utilitzar aigües contaminades
riu amunt, incompatibles amb certs tipus d'instal·lacions industrials.
Entre els agents contaminants de l' aigua, que
poden exercir efectes tòxics en l' organisme, hi ha les següents
substàncies la majoria de les quals també es podrien aplicar
en molts dels casos a la contaminació de les aigües subterrànies
(posteriorment explicades):
a) Els Nitrats.
La seva presència és
en més quantitat en les aigües subterrànies.
b) Els Fluorurs.
Són elements essencials
de l' aigua i la beguda i tenen un important paper en la prevenció
de la càries
dental.
c) Els metalls tòxics.
d) Els plaguicides.
Tenen un paper molt important
en la pol·lució en totes les aigües continentals i són
molt nocius per als
animals. Són el
productes químics que l' home genera per combatre epidèmies
d' animals perjudicials
per als seus cultius i
amb els quals contamina l' aigua amb una facilitat increïble.
e) Els Hidrocarburs.
Són freqüents
en aigües contaminades com a conseqüència de productes
abocats per indústries,
embarcacions de
motor i accidents diversos. Encara que són poc solubles en aigua,
es dissolen
fàcilment
davant la presència d' altres substàncies, semblants a les
dels detergents.
f) Detergents crònics.
Els residus
que entren en la preparació dels detergents sintètics i que
produeixen grans quantitats
d'escuma en
certs rius, tenen efectes molt nocius sobre les comunitats aquàtiques.
La introducció
dels detergents
biodegradables contribuí a la disminució parcial d' aquest
risc.
g) Radioactivitat.
La existència
de radioactivitat natural en l' aigua no exerceix pel general efectes sobre
la salut
humana
ni dels altres animals. Ans al contrari, la contaminació per residus
radioactius pot tenir
efectes
greus per a la salut.
b) La contaminació de les aigües subterrànies.
(Tornar a l'índex de l'apartat)
Les aigües subterrànies es
troben contaminades degut a que les aigües que es filtren arrosseguen
part dels fertilitzants químics utilitzats en l' agricultura. En
la República Popular de Xina 41 ciutats de les més importants
utilitzen aigua d' aqüífers que estan contaminats i, als Estats
Units el 20% del pous extreuen aigua contaminada del subsòl. La
pròspera economia estadounidenca crea cada vegada més productes
la seva fabricació dels quals genera residus tòxics. El verí
que absorbeix la terra a causa dels vessaments fortuits i els abocadors
poden contaminar les aigues subterrànies de forma irremediable.
La llum solar i els microorganismes són essencials pels processos
naturals de depuració, però el sol no es troba present sota
terra i els microorganismes manquen. Algunes aigües subterrànies
han estat enverinades per materials radioactius procedents de plantes de
fabricació d'armes nuclears i pel que fa als altres contaminants
són semblants als explicats anteriorment en l' apartat de la contaminació
dels rius.
c) La sobreexplotació dels aqüífers.
(Tornar a l'índex de l'apartat)
Actualment s' extreu aigua dels depòsits subterranis (els aqüífers) més de pressa del que tarda la naturalesa en repondre-ho, amb el fi de sostenir a la empresa humana en expansió. Encara que molta gent comprèn que existeixen uns límits respecte a la quantitat de petroli que es pot extreure, molts pocs comprenen que els depòsits d'aigua subterrània són igualment limitats. Un bon exemple d'això és l'enorme descens en les reserves hídriques de certes zones del Ogallala, aqüífer situat sota les Grans Planes dels Estats Units. Aquesta aigua s' ha anat acumulant al llarg de l' última era glaciar; en algunes zones, a on el Ogallala absorveix 1.5 cm anuals d' aigua, el nivell de l' aigua descén a un promig entre 1.2 i 1.8 metres a l' any, a mesura que les bombes buiden l' aqüífer per irrigar els camps. Actualment, el promig d' extracció neta equival aproximadament al cabdal del riu Colorado. Aquesta abusiva explotació no és causal, sinó que obeeix a una política fundada sobre la base de que disposem d'una quantitat il·limitada d'aigua potable. Segons afirma un enginyer estatal de Nou Mèxic: "Sempre es poden construir més preses": Certament, però tan sols si disponem d'aigua. El drenatge de les zones més accessibles de Ogallala, durant les pròximes dècades, suposarà la ruina per a molts agricultors d'aquesta regió, així com la pèrdua de bona part de la collita de cereals que actualment exporta els Estats Units. Aquesta sobreexplotació pot destruir els aqüífers permanentment, donat que les cavitats de les formacions rocoses es desgasten al extreure's l'aigua que contenen; en les zones costeres es poden veure infiltrats d'aigua salada. La abusiva explotació dels aqüífers constitueix un problema. En la Índia, per exemple, els pous artesans han fet descendre el nivell de les aigües subterrànies en gran part de país. La abusiva explotació dels aqüífers ha portat als geòlegs a creure que la manca d'aigua significarà un fet que podrà aturar l' explosió demogràfica. Però la sobreexplotació no és l'únic problema, la contaminació dels aqüífers també hi contribuiex negativament. La nostra creixent població exigeix cada vegada més autopistes, carrers, voreres i aparcaments. L' asfaltat de grans àrees fa que la pluja vagi a parar directament als rius o al mar, o bé que es filtri per les clavegueres, en comptes d'humidificar la terra per recuperar l'aigua dels aqüífers. Així doncs, a més a més de buidar els aqüífers per fornir l'agricultura i la indústria i per obtenir aigua potable, estem interferint en els processos que tornen a omplir-los.
d) La dessecació de les zones humides i
la destrucció d' habitats.
(Tornar a l'índex de l'apartat)
Les zones humides són molt valuoses per
a l'home. Dues terceres parts del peix que mengem s' alimenta a les zones
humides
costaneres en alguna etapa de la seva vida. D'altra banda,
els pantans de les ribes dels rius eviten les inundacions perquè
absorbeixen l'aigua que es desborda. A més, les
plantes que hi viuen filtren l'aigua i retenen els contaminants a les fulles.
A
Hongria, per exemple, les centrals depuradores d'aigua
utilitzen molses i herbes de torbertes per filtrar les aigües residuals.
Però
les zones humides estan amenaçades a tot el món.
Birmània, Pakistan, Bangla Desh i Malàisia n'han perdut la
meitat. Una part
d'aquestes terres han estat dessecades per convertir-les
en zones de conreu. A l' Àfrica, els plans d'irrigació i
les preses
destruiran zones humides importantíssimes per
a la vida animal i vegetal. Una de les principals amenaces per a les terres
humides és la facilitat amb què es poden
convertir en bones zones de conreu un cop dessecades. S'hi fan canals per
extreure' n
l' aigua i aleshores la terra seca es conrea. A la zona
de Florida coneguda com a Everglades, al Estats Units, fa cent anys que
s'utilitza aquest sistema. Però el preu que s'ha
de pagar per això és la pèrdua de l' hàbitat
de moltes aus i de zones de cria de
peixos. Hi ha qui opina que les zones humides es poden
aprofitar en el seu estat natural, fent-hi vivers per a peixos, per
exemple. Si es fa amb cura, aquesta activitat pot reportar
beneficis econòmics sense perjudicar els hàbitats naturals.
Un altre
exemple de dessecació d'una zona humida és
al delta de l'Okavango, a Botswana, hi viuen molts ocells que fan els nius
als
aiguamolls. Actualment, una gran part del delta està
en perill a causa d'un pla per desviar el curs d'un riu i portar aigua
als
pobles de la rodalia. Molts hàbitats aquàtics
han acabat per desaparèixer o degradar-se perquè s'ha fet
un ús excessiu de
l'aigua per regar els camps, per a la indústria
i per al consum humà. El mar d' Aral, situat entre les repúbliques
de Kazakhstan i l' Uzbekistan, ha perdut com a mínim la meitat de
l'aigua des dels anys seixanta, i la seva superfície ha disminuït
també una tercera part. L'aigua dels rius que l'alimentaven s'ha
destinat a regar conreus de cotó i arròs. En retirar-se el
mar s'han assecat 800.000
hectàrees de zones humides i les antigues comunitats
de pescadors de la costa han quedat molt lluny de l'aigua. La indústria
pesquera, que havia estat pròspera, ha mort, i
els vaixells de pesca abandonats han passat a formar part del paisatge.
(Tornar a l'índex de l'apartat)
De diferents maneres, els límits de la naturalesa estan començant a imposar-se. Alguns com la manca d'aigua, tindran conseqüències a curt termini. Altres, com la limitada capacitat de la atmosfera per absorbir emissions excessives de carboni sense perjudicar el clima les tindran a llarg termini. En moltes zones del món ha augmentat la preocupació sobre la manca d'aigua. Diversos estudis realitzats en diferents països senyalen que els nivells dels aqüífers disminueixen, fenomen que tindrà conseqüències socials. Alguns geòlegs pensen que la manca d'aigua frenarà l'explosió demogràfica però la majoria dels científics creu que el principal problema és la fam. La manca d' aigua no és més que la conseqüència de la seva contaminació la qual la fa inutilitzable per a nosaltres, per tant el problema no deixa de ser el que s' ha explicat durant els punts a) i b) i el que s' ha dit sobre la sobreexplotació dels aqüífers explicada en el punt c).