(Tornar a l'índex de l'apartat)
a1) La deforestació global.
La deforestació es produeix per moltes raons. La demanda de combustible,
de fusta i de noves terres per a la agricultura,
fan que els boscos del món estiguin
en una excessiva explotació. Els boscos de la zona templada d' Europa
i Amèrica foren els primers en sufrir una
greu desforestació. La major part dels boscos
europeus foren destruits fa molt de temps per satisfer la demanda de
terres de cultiu i de matèries primeres. Més
de la meitat dels boscos del est dels
Estats
Units desapareixeren per la mateixa causa. En aquestes àrees, els
seus habitants han après la lliçó
i ara protegeixen els boscos i realitzen grans esforços
per plantar altres de nous.
Els arbres que cobreixen l' escorça terrestre es divideixen en dos
grups: les
selves tropicals i els de la zona
templada. Els boscos de la zona templada poden
tornar-se a plantar però és impossible replantar una selva
tropical. L'home no pot recrear la diversitat
de vida que hi ha en aquests boscos.
a2) La desforestació de les selves tropicals.
Causes i exemples de desforestació i la destrucció que provoca.
Comencem explicant el problema de la desforestació
a Amèrica que és on més hi
abunden, més se'n parla i que ens pot servir d' exemple de les altres
zones del món, on hi ha selves tropicals.
Posteriorment mencionaré l' exemple de Madagascar,
també molt representatiu. 6 milions
de quilòmetres quadrats de selva plujosa repartits entre els nou
països constitueixen la conca de l' Amazones.
Segons estimacions de la FAO; del 1981 i al
1985, es desfrestren a Brasil uns 25.300 quilòmetres quadrats cada
any, segons l'institut nacional brasiler de recerca,
entre 1987 i el 1988 la taxa de desforestació fou de 35.000 quilòmetres
quadrats anuals, cosa que equival a 4 km per
hora! Tot plegat, al conjunt de l' Amazònia, sembla que ja s' ha
perdut entre el 5 i el 12% de la seva selva originària,
encara que en alguns llocs, s'
està produint la regeneració d' un bosc secundari, relativament
pobre en espècies en comparació
amb la selva plujosa original.
En canvi, a l' Amèrica del Sud mateix, Surinam és un dels
països tropicals amb menor taxa de desforestació,
i manté la major part de les selves intactes. Surinam
ha creat així mateix una extensa xarxa de reserves que comprenen
mostres de la majoria d' ecosistemes. A Veneçuela
la desforestació segueix també
un ritme lent i el govern ha decretat la protecció d' un 60% de
la superfície forestal.
En canvi a L' Equador, la major part de les selves de terra baixa a l'
oest dels Andes - de les més riques
del món pel que fa a la biodiversitat, i de les més
amenaçades de desaparició - ha estat
destruida els darrers 30 anys. A Panamà,
la pèrdua de bosc al voltant de la zona del canal a causa de
conreus i altres explotacions il·legals ha
comportat un gran augment de l' erosió i
una disminució significativa de la pluviositat. Com a consequència,
el canal s'ha omplert de sediments i el nivell
de l' aigua ha baixat, amb les consegüents dificultats
de la navegació.
Tot i això, cal dir que a l' Amèrica Central, abans del 1950,
les selves plujoses de terra baixa i les montanyes
estaven virtualment intactes. Al principi de
la dècada dels seixanta la superfície total de selva havia
estat reduïda al 80%, i al final de la
dels vuitanta s' havia reduit al 40%. Si continua el nivell de desforestació
actual, la major part de la selva plujosa de la regió haurà
estat tallada els propers 20 anys i només
en quedaran uns quants fragments empobrits
en reserves i parcs nacionals. La duplicació de la població
(augment demogràfic comentat en el
següent punt) dels darrers 30 anys i la inestabilitat política
de la majoria de països de l' Amèrica Central han contribuït
molt a l'agreujament de la situació.
Per una altra banda a Madagascar les selves plujoses estan patint com les
de cap altre regió, la pressió de la
població humana (l'augment demogràfic posteriorment
explicat). S' estima que només les àrees més remotes
i inaccessibles de les selves malgaixes sobreviuran
als propers 35 anys. D' ençà que
els humans arribaren a Madagascar, fa 1.500 anys, ja han estat eliminats
a causa de la cacera i de la desaparició del
seu hàbitat natural innombrables estols
d' ocells gegants no voladors i altres éssers vius. La població
humana està creixent en
una proporció explosiva. La fragmentació del bosc és
tan ràpida que no
pot passar gaire temps sense que es produeixin més extincions.
Moltes espècies úniques i potencialment
valuoses estan resistint només en unes petites
clapes de bosc, envaïdes any rere any per colonitzadors que s'apropien
la terra per tal d'alimentar les seves famílies.
Així doncs resumint i completant les coses esmentades fins ara,
les causes directes d' aquesta desforestació
són molt variades: explotacions fusteres, rompudes
per a l'agricultura o per la ramaderia, explotacions mineres, construcció
de carreteres i d'embassaments, creixement urbà, etc. Però
les causes remotes encara són més
complexes, i hi intervenen múltiples interessos, des
dels de la família pagesa que necessita tallar un tros de selva
per pura supervivència, fins als de
la gran empresa multinacional que cerca una font de beneficis
substancials i ràpids. I, per esmentar els interessos públics
d' administracions locals corruptes i governs
dictatorials en països amb selva plujosa,
fins als de governs de països democràtics i desenvolupats que
exploten desconsideradament els recursos de
països en vies de desenvolupament. Els
efectes de la desforestació.
Els efectes sobre la fauna són acusats. L' obertura de sectors de
la selva per part de les companyies fusteres
provoca la invasió dels sectors desforestats per
nous grangers i una pressió de caça molt més gran.
Això comporta en molts casos la desaparició
local d'algunes espècies. No tan sols la cacera directa fa
minvar la riquesa faunística, sinó
que en obrir-se determinats sectors de selva, moltes
espècies animals no poden viure en el nou entorn. Un dels grups
més afectats és el dels primats
,i particulrment aquells que viuen o necessiten per a viure
els arbres més alts, que normalment són els més apreciats
per les companyies fusteres.
Actualment, la situació dels boscos tropicals és la que provoca
més preocupacions. Una vegada el bosc
tropical ha estat destruit, s' ha perdut per sempre.
No només estan en perill els boscos tropicals. També hi està
el sòl en el que creixen. Tot i que
hi ha un exuberant creixement dels arbres i de les demés
plantes dels boscos tropicals, la major part del seu sòl és
molt pobre. Pocs dels nutrients
que utilitzen les plantes provenen del sòl. La majoria els
suministra la vegetació morta i en
descomposició que hi ha sobre el sòl del
bosc. El sòl de la selva verge és
com una enorme capa d' "adob". Aquesta
capa de residus pot tenir només uns
pocs centímetres de gruix encara que proporciona
la major part dels
nutrients essencials.
Els residus orgànics que cobreixen el sòl del bosc es descomposen
i es reciclen ràpidament. Aquest material
format per plantes mortes aviat es converteixen
en aliments dels fongs i les bacteries. Les condicions de calor i
humitat del bosc tropical acceleran la descomposició.
El bosc tropical intacte és un ecosistema
quasi completament tancat. El 90 per 100 de la substància de les
plantes és reciclada. Però al tallar
els arbres, l' home destrueix aquest medi de fràgil
equilibri. La principal font de nutrients desapareix. Només queda
un sòl molt estret i tan pobre
que en ell no es poden desenvolupar les plantes. Sense plantes
que el cobreixin, el vent i l' aigua l'erosionen fàcilment. En aquestes
condicions, després d' uns quants anys el
que era un bosc tropical es transforma en un desert; s' ha produït
el fenomen de la desertització.
b) L' agricultura intensiva.
Segons
les estimacions més optimistes sobre les terres cultivables realitzades
per l'Organització de les Nacions Unides per
a la Agricultura i Alimentació (FAO), queden
escassos terrenys productius en reserva en el Pròxim Orient, nord
d' Àfrrica i
Àsia. Segons la FAO, existeixen
infinitat de terres esperant ser arades en l' Àfrica subsahariana
i Amèrica Llatina. Però aquests càlculs ignoren l'
extrema pobresa i fragilitat del sòl
en bona part d' aquestes terres. El que és més important,
ometen que gran part d' aquestes es troben
situades en els boscos tropicals. Aquests boscos forman
part del valuós patrimoni de la humanitat, i resulten indispensables
per a la conservació de la biodiversitat
i per a ajudar a que els canvis climàtics que amenacen a
la agricultura siguin més lents.
Les opinions
sobre la idoneïtat de l' agricultura itinerant com a forma d'
explotació sostenible de la terra al bioma
de les selves plujoses estan dividides entre els
que la consideren una manera de malmetre la selva i empobrir i deteriorar
el sòl
i els que la consideren com una
forma d' explotació ecològicament ben adaptada a les
condicions de la selva. En les condicions tradicionals de feble densitat
de població i creixement demogràfic
insignificant, amb largs períodes de guaret abans de reprendre
el conreu de les mateixes parcel·les, el conreu itinerant és
una forma òptima d' aprofitar els recursos
naturals de la selva, mentre que en condicions de creixement demogràfic
accelerat, escurçament del períodes de guaret i intensificació
del conreu sense atenir-se a les precaucions
prescrites consetudinàriament per cada unitat, inevitablement
condueix a l'empobriment del sòl i a la destrucció d' extenses
porcionsde selva. La sobreexplotació del sòl i les aigües
subterrànees es deu als nostres esforços
per potenciar la producció agrícola a curt termini per alimentar
a un nombre de persones creixent. Les pèrdues
de sòl en els ecosistemes naturals, generades per l'
erosió és compensat pels processos naturals de generació
del terra però en l' agricultura s'accentua
la pèrdua de sòl de manera que es produeix un desequilibri
que comporta irremediablement a l' esgotament
del recursos del sòl deixant el terreny erm.(aquest
procés i algunes causes s' expliquen posteriorment en el apartat
6 b) amb més detall.
Contràriament
al que es sol creure, els fertilitzants sintétics no poden substituir
la fertilització natural del sòl, i
molt menys el propi sòl. L' ús de fertilitzants pot aliviar
temporalment les pèrdues ocasionades per l'erosió,
però aquests solen aportar
únicament dos o tres dels
més de 20 nutrients que necessiten les collites. Tampoc aporten
la estructura del sòl o la complexa comunitat d' organismes que
es requereix per a que les collites absorveixin
els nutrient necessaris. Ara per ara el home no ha
pogut reproduir aquest ecosistema
en massa, aparentement tan senzill, anomenat sòl.
(Tornar a l'índex de l'apartat)
Situem.nos
en el context més exagerat de la ramaderia intensiva, allà
on és més perjudicial
per agafar-ho d'exemple per a tots els altres casos. Parlem doncs de les
seves conseqüències i manifestacions
a l' àmbit de les selves tropicals.
La transformació
dels ecosistemes forestals tropicals en pastures destinades a bestiar
boví productor de carn ha esdevingut, de molt l' activitat amb un
impacte més gran sobre l' equilibri
ecològic als tròpics humits americans. Gairebé tothom
esta d'acord que, mentre a les àrees
de la selva plujosa d' Àsia i d' Àfrica l' explotació
forestal i l'agricultura itinerant són els
principals agents de la desforestació, és sobretot
la ramaderia la que afecta les àrees homòlogues
de l' Amèrica tropical.
Les conseqüències
del procés ramaderitzador són les seguents. La conversió
de les selves plujoses en pastures per al
bestiar boví constitueix un veritable desastre ecològic.
Només el procés de substitució de la intricada estructura
d' una selva plujosa per l' arquitectura força
més simple d' una pastura, ja comporta un negatiu procés
de simplificació. D' aquesta manera,
es passa d' una biomassa per hectàrea que la selva plujosa
pot assolir entre 350 i 400 tones, a una que en molts pocs casos en
sobrepassa les 20. Però el verdader problema
no és tant la dràstica reducció de biomassa
com la impossibiltat de l' agroecosistema ramader de convertir-se, com
la selva que ha desplaçat, en un sistema
de producció autosostingut. En efecte, si la pastura
no és enriquida mitjançant adobs químics i pesticides
que evitin la incursió de plagues i
males herbes diverses, tendeix a perdre la seva productivitat a mesura
que passi el temps.
Aquest
fenomen de degradació ecològica que pateixen les pastures
induïdes s'explica per les fortes limitacions
físico-químiques i biològiques dels sòls tropicals,
un obstacle que l' ecosistema salvàtic consegueix
evitar amb el reciclatge de nutrients que
té lloc, no pas al sòl, sinó a la biomassa mateixa:
eliminada la selva, els sòls queden
reduits a un substrat quasi inert. Els canvis microclimàtics resultat
de la desforestació, com ara les temperatures
altes que destrueixen la vida bacteriana dels sòls
o les pluges torrencials que determinen la lixivació, és
a dir, el moviment dels materials superficals
cap a estrats més profunds, acaven deteriorant la poca riquesa
edàfica. Sota aquestes condicions, els nutrients
del sòl (i en el cas de l' Amazònia
especialment el fòsfor)
tendeixen a disminuir ràpidament per sota dels nivells necessaris
per a mantenir la pastura. A les limitacions químiques s' han d'
afegir els problemes derivats de la compactació
del sòl que té lloc a les pastures a causa del
trepig. Per totes aquestes raons,
una pastura difícilment aconsegueix mantenir-se més
de 10 anys. Això obliga al productor a desplaçar-se
a un altre lloc, cosa que representa la rompuda
de noves àrees de selva i el consegüent augment de la
deforestació. S' estima
que actualment més del 50% de les àrees de l' Amèrica
Llatina dedicades anys enrere a la ramaderia tropical
ja han estat abandonades, i aquestes àrees
degradades difícilment aconsegueixen recuperar-se.
(Tornar a l'índex de l'apartat)
Anteriorment
alguns analistes demogràfics pensaven que la fam es podria
contrarrestar amb les infinites riqueses que ofereix
el mar; tot i això s' ha demostrat que
les riqueses marítimes són limitades.
En 1970,
Perú capturà quasi 13 milions de tones d' anxovetes, la qual
cosa representava una considerable quantitat
de proteïnes barates per aliment dels animals,
destinada principalment a les nacions riques. En 1972, però, les
pesqueries
peruanes de la anxoveta s' enfonsaren.
En 1973, la combinació de la sobrexplotació pesquera
i el fenomen denominat "El Niño" (calentament de les aigües
habitualment fredes de la corrent de Humbolt)
provocà un fort descens en els rendiments pesquers, fins
a situar-se a poc més de 2 milions de tones. Es va obrir així
una dècada durant la qual els augemnts
en els rendiments pesquers es mantinguren per sota del creixemnt
demogràfic, amb captures inferiors als 70 milions de tones a l'
any. Després d' això es recuperà
la indústria pesquera però moltes reserves piscícoles
es troben a
hores d' ara esgotades.
La captura
de peix en els oceans està arribant al màxim rendiment viable,
aproximadament uns 100 milions de tones de peixos
tradicionals. Encara que 100 milions de tones
de peix pugui semblar una quantitat moderada en comparació amb
la collita mundial de gra, 17 vegades
major, el peix representa un important aport proteïnic
per a moltes persones y és un element de vital importància
en el panorama alimentari mundial.
La pesca
s'enfrenta a un desastre. La demanda augmenta sense parar, provocant
la destructiva sobreexplotació de les reserves. La Organització
de les Naciones Unides per a l' Agricultura
i l'alimentació afirmà recentment que, de les 280
zones pesqueres que controla, només
25 podien considerar-se subexplotades o moderadament
explotades. Les úniques regions pesqueres subexplotades es troben
en el Hemisferi Sud.
(Tornar a l'índex de l'apartat)
Després
d'un incendi forestal el foc ha destruit tot el medi natural i el nombre
d'arbres morts és només un dels seus
aspectes. Els incendis forestals destrueixen tot el
sotabosc, deixant el sòl nu i reduint la seva capacitat d' absorció.
Això comporta l'augment de la circulació
d'aigües, i com a conseqüència l' erosió del sòl.
A mesura que la capa superficial del sòl
i les cendres van arribant als rierols, la qualitat de l'aigua
empitjora degut a l' augment de sediments, posant en perill la vida de
les criatures aquàtiques.
Però
molts arbres, entre els quals hi han els pins, roures i sequoies poseeixen
escorces molt gruixudes i aïllants que redueixen
els danys produits pel foc. El profund sistema
radical d' algunes nogueres permeteixen una ràpida regeneració
del arbre si el foc ataca el tronc i les rames.
Els pins joves creixen tan ràpid que les seves fulles queden
aviat fora de l' alcanç dels incendis de malesa. Els faigs, l' auró
i els tilers americans poseeixen unes fulles
molt resistents als incendis. Els aurons de sucre
solen ser molt vulnerables al foc,
però el seu fullatge es descompon ràpidament en el
sòl, amb la qual cosa eviten alimentar incendis. Els roures, sequoies
i les garrigues es recuperen molt ràpidament
després d' un incendi i dels seus trons socarrimats no tarden
a apareixer nous brots. Altres arbres es troben adaptats per la ràpida
colonització de les zones cremades. Algunes
classes de pins produeixen llavors amb molta
rapidesa i això permeteix el naixement d' una nova generació
immediatament
després d' un incendi.
En algunes
ocasions el foc fa que alguna especie arribi a dominar en el bosc;
aquesta serà sens dubte la més adaptada
al foc. Les coseqüències d' un
incendi forestal no es limitan als arbres. Un dels papers principals
és la d'ajudar a descompondre la matèria orgànica.
Tant als tròpics com prop dels pols,
la velocitat de creixement de les plantes poques vegades és superior
a la seva velociat de decomposició,
però en les zones templades no passa el mateix. En aquestes
zones, el foc és el principal agent de descomposició, accelera
el procés de degradació, alliberant
ràpidament els agents nutrients acumulats en les fulles i les
rames del sòl del bosc. Després d'
un incendi en bosc d' abets de Douglas, per exemple,
el nombre d' espècies vegetals que sorgiren de les cendres era dues
vegades superior a la que hi havia abans del foc.
A més
a més d' enriquir el sòl, els focs consumeixen les fulles
del sotabosc, destruint l' hàbitat
preferit de molts insectes nocius pels arbres, mentres que el fum
aniquila varies espècies de fongs paràsits.
Quan un gran incendi crema la copa d' un
arbre, la llum del Sol arriba més
fàcilment al sòl, permitint així el creixement de
plantes que envellien en la foscor del bosc.
En alguns boscos, la nova vegetació, rica en proteïnes,
calci i fosfats proporciona aliment per a animals herbívors.
Dit això
podem concluir dient que, encara que els incendis tenen una part nociva
quan són provocats en gran quantitat per l'
home, també poden ser beneficiosos per als
boscos encara que la part animal se' n vegi perjudicada.
f) Acords internacionals
per a la protecció de la biodiversitat.
Per a
conservar la biodiversitat és necessari prendre mesures com l' augment
del nombre d' espais protegits, la paralització
del comerç il·legal d' espècies o una aplicació
més rigorosa de la legislació existent; però per aturar
la pèrdua de la diversitat biòlogica
és necessari actuar també en altres sectors com l' agricultura,
la ramaderia i especialment sobre els factors
de tipus econòmic que incideixen negativament
sobre l' evolució de la biodiversitat.
Amb la
finalitat de protegir tant a les diferències espècies del
nostre planeta com als seus hàbitats,
s' han acordat a nivell mundial diversos tractats.
Actualment
existeixen 10 convencions obertes a tots els països i dirigides per
qüestions d' àmbit global (zones humides,
espècies migradores, comerç d' espècies salvatges,etc).
Per el que respecta al àmbit regional existeixen 32 convencions
més
(Mediterrani, Antàrtida,
Amazones, etc) i unes altres 40 més fan referència a
determinades espècies (plantes, cetacis, ossos
polars, etc).
La convenció
relativa a la Diversitat Biològica, que fou adoptada en la
Conferència de les Nacions Unides sobre el
medi natural i desenvolupament celebrada en
Río de Janeiro en el juny del 1992, està a punt d' entrar
en vigor i
constituirà el primer tractat
internacional pensat especialment en la conservació i la
utilització de la biodiversitat.
En el
text d' aquesta convenció s' estableix que els països firmants
no només han de fer servir totes les
mesures que estan en el seu abast per protegir la diversitat biològica
dins de les seves fronteres, sinó que també està previst
el desenvolupament
d' estratègies nacionals
i programades per a la seva conservació i l' ús sostenible
de la diversitat biològica, incloint
l' establiment d' organismes nacionals per implementar les
previsions de la convenció.